skip to Main Content

Jaume Figueras: “Sempre he viscut al barri de Sant Antoni; fins als 20 anys, als dalts de la Granja Canigó, a Urgell amb Floridablanca”

GUILLEM CARBONELL •  Arribo al que va ser la Granja Canigó i trobo Jaume Figueras (Barcelona, 1940) pensatiu davant d’un local que representa tant per a ell. L’actual encarregada del bar Rekons s’interessa per la història passada del local, que desconeixia. Jo aprofito per fer-li la foto que acompanya aquesta entrevista. Quin luxe tenim de tenir-lo de veí!

Has viscut sempre a Sant Antoni?
Sí, sempre he viscut al barri, en tres llocs diferents. Vaig anar a l’Escola Barcino de Gran Via-Villarroel, on hi ara l´hotel Soho. I el Batxillerat Superior a les Escoles Pérez-Iborra.
Qui es va instal·lar primer al barri, que tu sàpigues?
Crec que els meus pares, quan es van casar el 1939, ja es van instal·lar a l’habitatge que hi havia a sobre de la granja d’Urgell, 32. Els meus avis materns eren de Ventalló, a l’Alt Empordà, però no els vaig conèixer; els paterns, de Begues, al Baix Llobregat. L’avi va morir jove. Jo vaig conèixer l’àvia, que va venir a viure a Barcelona a finals dels anys 50.
Anaves molt al cinema?
Sí, anava molt al cinema. Els dies de cada dia, a locals d’estrena com el Montecarlo, el Kursaal o el Coliseum, i sobretot al luxós Windsor amb els meus pares, que tenien feina els caps de setmana, quan jo anava als cines de barri amb amics o companys del col·le. Sobretot, Excelsior, Florida, Goya, Dorado i Gloria.
Qui i quan va obrir la Granja Canigó?
Crec que la granja ja existia quan la va agafar el meu pare, el 1939. Primer es deia Petit Canigó. La meva família hi va ser fins al 1970, quan es van jubilar, però l’establiment va romandre obert com a granja i ara és Rekons, i està especialitzat en empanadilles.
Quina funció hi feien, el teu pare, la teva mare o altres familiars?
La meva mare i la seva germana despatxaven a la botiga; el meu pare es dedicava a la pasteurització de la llet en un local del Raval.

Què té ara Sant Antoni que voldries que no es perdés?En part, només en part, encara hi ha certa comunicació entre veïns de tota la vida, i l’avantatge de Sant Antoni és la vida que li dona el mercat i la facilitat de comunicacions.

I què voldries canviar del barri?
Tot és millorable, però crec que les illes de vianants del carrer Borrell han estat un encert.

Què podem fer per salvar cinemes com el Floridablanca?
La pèrdua del Cine Urgell va ser irreparable; vaig ser a la inauguració, el 1963, i el dia que va tancar, el 2013. El cine Florida de la meva infantesa (després, Florida Cinerama, i ara, Renoir Floridablanca) és un gran supervivent; si la pandèmia no fa estralls, esclar.

This Post Has 0 Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top