skip to Main Content

Arcadi Oliveres: “Sant Antoni: mantingueu-vos com sou!”

Poca gent sap que Arcadi Oliveres (1945-2021) va néixer i, en bona part, créixer al barri de Sant Antoni. Fa uns anys el vaig saludar al Viena de Pelai i, quan va saber que ara jo vivia a Sant Antoni, em va dir: “Doncs jo vaig néixer a Villarroel, 41”. 

Quan l’Arcadi va fer públic que li quedaven unes setmanes de vida, vaig recordar aquella conversa i vaig pensar que tindria molt de sentit estirar aquell fil per a L’Antònia. Entre les targetes de visita que conservo en vaig trobar una de l’Arcadi on ell mateix havia anotat el seu telèfon mòbilEl diumenge 28 de març li vaig enviar un SMS i va contestar de seguida: “Truca quan vulguis, Guillem”. Aquesta entrevista és el fruit de les cinc converses telefòniques que vam mantenir els seus últims vuit dies de vida.  

A un Arcadi molt generós li va fer il·lusió deixar constància in extremis del seu vincle amb el barri de Sant Antoni: T’agraeixo les preguntes perquè, en aquest tancament de vida que estic fentmolta gent m’ha demanat records dels barris, de les ONGsdels militantsi, en canvi, dels records de Sant Antoni no n’havia parlat mai. I m’has donat una alegria perquè em permet tancar una certa panoràmica vital que fins ara havia quedat poc exposadaSempre he tingut molta simpatia pel barri de Sant Antoni!. més… conec L’AntòniaL’he vista en alguna ocasió mereix, també, la meva simpatiaM’han donat 15 dies de vida i, per tant, moltes coses no les puc ferPerò no vol dir que no en pugui fer cap! Per exemple, contestar les preguntes de L’AntòniaEstic molt content que em truquis i que em preguntis pel barri”.  

On vas néixer 

Néixer, néixer, néixer, físicament, vaig néixer en una clínica que hi havia al carrer Alfons XII del barri de Sant Gervasi. Per tant, és poc significatiu: hi vaig passar les meves primeres 24 h. Però de seguida em vaig establir a casa dels meus avis, al barri de Sant Antoni, al número 41 del carrer Villarroel, a la cantonada de Villarroel amb Sepúlveda. 

quins barris has viscut?
Fonamentalment la meva vida se m’ha permès distribuir-la en quatre barris. El primer de totsaquest que t’interessa a tu, el de Sant Antoni, perquè els meus avis viviencom dic, a principis de Villarroel.   

En una segona etapa, sense moure’m pràcticament del carrer però sí del barriels pares es van traslladar una mica més amunt, a Villarroel, 64. No canviava de carrer, però sí que era a la part de dalt de la Gran Viahavien travessat el llindar de Sant Antoni.  

Per tant, els meus pares van fer una petita caminada de 200 metres, se’n van anar amunt i van arribar a Villarroel, 64. S’hi van establir, i jo hi vaig viure des dels 5 o 6 anysquan els meus pares van sortir d’aquest Villarroel, 41 per anar a Villarroel, 64. A partir d’aquest moment vaig canviar teòricament de barriperquè ja no se’n deia Sant Antoni, sinó Esquerra de l’Eixample o Eixample EsquerreVaig viure a Villarroel, 64 pràcticament fins als 30 anysquan em vaig casar. Per tant, el  meu segon barri va ser l’Esquerra de l’Eixample.  

Quan em vaig casar vaig anar a viure 25 anys a Sarrià. Fins que em van expulsar del barri per una qüestió de lloguer i em vaig establir on visc des de fa 16 anys, a Sant Cugat. 

A quina escola vas anar?  

Afortunadament per a mi perquè me n’he recordat tota la vida, vaig anar als Escolapis del carrer Diputació, entre el passeig de Gràcia i Pau Claris. Hi vaig fer parvulari, primària i secundària, que era el que en aquella època feien sobretot els col·legis de caràcter religiós; tota l’escolaritat, fins als 16 o 17 anys, en què feies el preuniversitari, que després va passar a dir-se COU, i ara, segon de batxillerat.  

Recordes especialment algun professor?  

Afortunadament, vaig tenir l’entranyable Lluís Maria XirinachsPerò va haver-hi un altre escolapi que em va formar molt en les meves sensibilitats sobre temes de Tercer Món, Francesc Botey (Barcelona, 1931 – Querétaro, 1996). Va fer una tasca social incansable a l’actual barri de la Mina, antic camp de la Bota.

Aquells escolapis em van donar una gran formació gràcies a una cosa que jo en aquell moment ignorava i que posteriorment vaig saber, que era que aquests escolapis no tots els escolapis, sinó concretament aquests del carrer Diputació que em van tocar a mi no únicament eren una gent magnífica, sinó que, a més, van fer l’acolliment de professors als quals la Guerra Civil els havia castigat expulsant-los de la universitatgent que s’havien de guanyar la vida i, a falta de millor manera, ho van fer a l’Escola Piaon van trobar un modus vivendi que abans no tenien. 

Això va influir en mi perquè, amb aquell modus operandi que tenien els escolapis, vaig obrir els ulls a moltes vicissituds socials que evidentment no estaven declarades oficialment però que els professors que eren víctimes de la Guerra Civil t’explicaven de tant en tant i jo en captava alguna cosa.  

En resum, des del punt de vista escolar vaig tenir una formació excel·lent.

Com és que els teus pares et portessin als Escolapis de Diputació i no als de Sant Antoni?  

Si t’he de ser sincer, és una pregunta que no els vaig arribar a fer mai! Suposo que formava part de la mentalitat que hi havia a l’època de pujar en l’escala social. A Barcelona, des del punt de vista social, els Escolapis estaven clarament definits: hi havia el col·legi més pobre de tots, al carrer Ample; després venia el de Sant Antoni (que era la seu central dels Escolapis a Catalunya); una mica més amunt, el de Diputació; el següent, a Balmes amb Travessera, i, finalment, el de Sarrià. I jo diria que dins de la mentalitat que hi havia a l’època, segons la qual havies d’anar ascendint en l’escala social, els pares devien pensar que era millor dur-me a Diputació.

Recordes especialment algun comerç del barri 

Hi havia un detall que com a criatura m’impactava moltíssim: els Grandes Almacenes El Barato, un conjunt de grans magatzems situats a la cruïlla de Tamarit amb Villarroel. I allà feien una cosa que impactava tothom: els Reis! S’hi feia una gran festivitat de Reis. Hi dúiem la carta, feien la cavalcada… Era un dels esdeveniments més importants de l’any! 

L’altre record que tinc de Sant Antoni és l’Associació de Veïns. Jo vaig ser un dels fundadors de l’AV de l’Esquerra de l’Eixample. I l’AV de Sant Antoni ens va ajudar, als que vivíem a l’Esquerra de l’Eixample, a crear l’associació del barri. És a dir, que la mateixa estructura veïnal de Sant Antoni em va permetre començar a treballar en l’associació veïnal de l’Esquerra de l’Eixample. Sempre he estat admirador de l’AV de Sant Antoni, perquè va propiciar la meva participació en el moviment veïnal. 

Anaves al Mercat Dominical?  

Alguns diumenges, sí, naturalment, només faltaria! Sempre he sigut un boig dels llibres. No hi anava a buscar segells, ni col·leccions, ni postals, sinó llibres.  

Els teus avis paternscom van arribar al barri? A què es dedicaven 

L’avi es deia Estanislau Oliveres Oller i va néixer a Blancafort (Conca de Barberà), a tocar de Montblanc. Va emigrar de Blancafort a Barcelona per necessitats de la vida, perquè se l’havia de guanyar: era d’una família de molts fills i, com que no n’era l’hereu, es va haver de buscar la vida. Va treballar en una botiga del barri de Sant Antoni i es va dedicar sobretot a sobreviure en botiga. 

L’àviaMontserrat Santvicenç Trasfi, era de Barcelona. Abans de la Guerra Civil va treballar una temporada en un hotelet a la plaça Palau, i també en un negoci industrial de tinta, però despréscom passava a l’època, es va dedicar a les coses de la casa.

Van tenir tres fills: una filla gran, que va ser l’aleshores típica “tieta soltera” i que va viure tota la vida amb el meu pare; lsegona filla, que va morir molt joveneta, i, finalment, el meu pare.  

Els teus pares com es deien?  

El pare es deia Arcadi, com jo: Arcadi Oliveres Santvicenç. Es va guanyar la vida fora del barri, a l’Empordà. Per raons de la vida i per feines que va anar trobant es va dedicar a treballar al gremi del suro: taps i aïllaments tèrmics i acústics. S’hi va dedicar molts anys, fins que, pobret, va morir relativament jove, als 53 anys. 

La mare, Montserrat Boadella Brugal, era mestressa de casa. Un dels meus grans orgulls personals és que, com a veïna de l’Esquerra de l’Eixample, la mare va defensar que l’interior d’illa de Diputació / Gran Via / Villarroel / Casanova quedés constituït com a espai lúdic per a ús dels veïns. Així ha quedat i la canalla del barri encara hi va a jugar!  

Van tenir cinc fills: el gran vaig ser jo; i la Montserrat, la Isabelen Jordi i en Josep Ignasi. 

Com recordes el Price? 

A la meva època el Price (cantonada Floridablanca/Casanova) era un local on feien sobretot lluita lliure. El recordo un pèl cutrillo, feien un negoci de lluita lliure, amb accions el dissabte i el diumenge. Tenien bastant d’èxit, tot i que d’esport no en tenien res, era més aviat tot tongo, tot inventat. Hi vaig arribar a anar un parell de vegades…   

Sempre hem estat un barri amb molta implicacióoi 

Sí, a Sant Antoni sempre hi ha hagut molta implicació veïnal. Però et diré que, vista la vida socioveïnal barcelonina, hi ha hagut implicació a molts barris! I Sant Antoni és un dels que més, sí.  

Quin missatge donaries als veïns de Sant Antoni?  

Que es mantinguin com sónPerquè Sant Antoni té una estructura social ideal: de caràcter menestral, una estructura de veïns molt variada, de gent implicada socialmentsindicalment i laboralment 

This Post Has 0 Comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back To Top